Avui he anat a dinar a casa dels meus pares, com cada dijous, i mentre recollia 4 coses que volia pel pis, la meva mare m'ha dit que quina sort que havia tingut en aquesta vida, que ens podia veure a tots bé, que podia viure en una casa de propietat, amb calefacció (!¡) i a més sabent que tots teníem el tema sostre "solucionat" amb el nostre raconet.
Tot ha vingut perque m'ha dit que el rellotge que portava jo era molt i molt gros (je,je,je...tres visques pel meu Breil rosa!) i que bé que m'ho havia pogut comprar (només faltaria: la paciència me l'acabareu però els diners...)
Jo li he dit que havíem tigut molta sort amb tot plegat però que la sort l'havíem anat a buscar, que ens ho havíem treballat i que ens ho mereixíem, que coi!
He marxat de casa per anar a treballar i una mica més i ploro...quina alegria veure la meva mare feliç!
Per acabar i no resultar massa figa-flor: m'ha demanat si li puc aconseguir una galleda de fregar amb rodes (¿?¡!), que una veïna li ha dit que van molt bé...jajajja!!!! si, dona, aquesta tarda faig la comanda!
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
2 comentarios:
hola cristina, millor plorar per aquestes coses que no per unes altres de tristes, no?
el refredat, encara aguanta...increïble! em sembla que sóc immune als antibiòtics...i això que fa anys que no en prenc! paciència...gracies i bon cap de setmana!
Hola! és bonic veure als pares feliços i veure que la vida et somriu, disfruta tal i com has fet d'aquests moments, és genial. M'agrada el que escrius!
Publicar un comentario